La Comuna de París (1871)

La Comuna de París va ser un dels episodis més grandiosos en la història de la classe obrera francesa. Entre l’aixecament del 18 de març i la “Setmana Sagnant” a finals de maig, París va ser governada per òrgans democràtics dels treballadors, que van intentar reorganitzar la societat sobre bases completament noves, sense explotació ni opressió. Les lliçons d’aquests esdeveniments segueixen sent molt rellevants avui en dia.

[Source]

Vint anys abans, Napoleó III va prendre el poder durant el cop militar del 2 de desembre de 1851. En els seus inicis, el règim semblava indestructible. Les organitzacions de treballadors van ser reprimides. Però a finals de la dècada de 1860 el règim imperial estava seriosament debilitat per l’esgotament del creixement econòmic, les repercussions de les guerres (a Itàlia, Crimea, Mèxic) i el ressorgiment del moviment obrer. Només una nova guerra -i una ràpida victòria- podria retardar la caiguda de “Napoleó el Petit”. Al juliol de 1870 va declarar la guerra a la Prússia de Bismarck.

Guerra i revolució

La guerra condueix sovint a la revolució. I per una bona raó: la guerra de sobte estripa a la gent de les seves rutines diàries i les llança al terreny de grans accions històriques. Les masses examinen el comportament dels caps d’Estat, generals i polítics amb molta més cura que en temps de pau. Això és especialment cert en cas d’una derrota. No obstant això, l’ofensiva militar llançada per Napoleó III ràpidament es va convertir en un fiasco. El 2 de setembre, a prop de Sedan, l’emperador va ser arrestat per l’exèrcit de Bismarck, juntament amb 75.000 soldats. A París, manifestacions massives van exigir la fi de l’Imperi i la proclamació d’una República democràtica.

Sota aquesta pressió dels carrers, l’oposició republicana “moderada” va proclamar la República el 4 de setembre. Es va instaurar un “Govern de Defensa Nacional”. El ministre d’Afers Estrangers, el republicà burgès Jules Favre va declarar pomposament que “ni un centímetre de terra ni una pedra en les nostres fortaleses” serien cedits als prusians.

Les tropes alemanyes van envoltar ràpidament París i van posar la ciutat sota setge. Al principi, la classe obrera parisenca va donar el seu suport al nou govern, en nom de la “unitat” contra l’enemic estranger. Però el curs posterior dels esdeveniments va destrossar aquesta unitat i va treure a la llum els interessos conflictius de classe que aquesta havia ocultat.

En realitat, el Govern de Defensa Nacional no creia que fos possible o fins i tot desitjable defensar París. A més de l’exèrcit regular, una milícia de 200.000 persones, la Guàrdia Nacional, va ser declarada llesta per defensar la ciutat. Però aquests treballadors armats dins de París representaven una amenaça molt més gran per als interessos dels capitalistes francesos que l’exèrcit estranger a les portes de la ciutat. El govern va pensar que era millor capitular el més aviat possible davant Bismarck. No obstant això, donat el combatiu estat d’ànim de la Guàrdia Nacional, el govern no va poder declarar públicament les seves intencions. El ministre i el General Trochu van comptar amb els efectes econòmics i socials de l’assetjament per trencar la resistència dels treballadors parisencs. El govern volia guanyar temps; mentre es declarava favorable a la defensa de París, va entrar en negociacions secretes amb Bismarck.

Amb el pas de les setmanes, l’hostilitat dels treballadors parisencs cap al govern va augmentar. Circulaven rumors sobre les negociacions amb Bismarck. El 8 d’octubre, la caiguda de Metz va deslligar una nova manifestació massiva. El 31 d’octubre, diversos contingents de la Guàrdia Nacional van atacar i van ocupar temporalment l’Ajuntament. En aquest moment, però, la massa de treballadors encara no estava preparada per a una ofensiva decisiva contra el govern. Aïllada, la insurrecció es va quedar ràpidament sense vapor.

A París, el setge va tenir conseqüències desastroses. Era una tasca urgent acabar amb ell. Després del fracàs de la retirada al poble de Buzenval el 19 de gener de 1871, el general Trochu no va tenir altra opció que renunciar. Va ser reemplaçat per Vinoy, qui immediatament va declarar que ja no era possible derrotar als prusians. Estava clar per a tots ara que el govern volia capitular, cosa que va fer el 27 de gener.

Els parisencs i els camperols

En les eleccions a l’Assemblea Nacional de febrer, els vots de la pagesia van donar una aclaparadora majoria als candidats monàrquics i conservadors. La nova Assemblea va nomenar a Adolphe Thiers -un reaccionari de cap a peus- com a cap de govern. Un conflicte entre París i l’assemblea “rural” era inevitable. A l’aixecar el cap, l’amenaça contrarevolucionària va donar un poderós impuls a la revolució parisenca. Les manifestacions armades de la Guàrdia Nacional es van multiplicar, recolzades massivament per les capes més pobres de la població. Els treballadors armats van denunciar a Thiers i als monàrquics com a traïdors i van demanar una “guerra total” per a la defensa de la República.

L’Assemblea Nacional va provocar constantment als parisencs. El setge havia condemnat a molts treballadors a l’atur; les indemnitzacions pagades a la Guàrdia Nacional van ser l’únic que els separava de la fam. No obstant això, el govern va abolir les assignacions pagades a cada guàrdia que no pogués demostrar-se no apte per treballar. També va decretar que els endarreriments en el lloguer i tots els deutes havien de pagar-se en un termini de 48 hores. Aquestes i altres mesures van colpejar més durament els més pobres, però també van conduir a la radicalització de les classes mitjanes.

La rendició del govern davant Bismarck i l’amenaça d’una restauració monàrquica van conduir a una transformació de la Guàrdia Nacional. Es va triar un “Comitè Central de la Federació de la Guàrdia Nacional”, representant a 215 batallons equipats amb 2.000 canons i 450.000 rifles. Es van aprovar nous estatuts, estipulant “el dret absolut de la Guàrdia Nacional a escollir els seus dirigents i a revocar-los tan aviat com perdessin la confiança dels seus electors”. Aquest Comitè Central i les estructures corresponents, quant a batalló, van prefigurar els soviets de treballadors i soldats que van aparèixer a Rússia durant les revolucions de 1905 i 1917.

La nova direcció de la Guàrdia Nacional aviat va tenir l’oportunitat de posar a prova la seva autoritat. Mentre l’exèrcit prusià es preparava per entrar a París, desenes de milers de parisencs armats es van reunir amb la intenció d’atacar als invasors. El Comitè Central va intervenir per evitar una lluita per a la qual encara no estava preparat. A l’imposar la seva voluntat sobre aquesta qüestió, el Comitè Central va demostrar que la seva autoritat era reconeguda per la majoria de la Guàrdia Nacional i els parisencs. Les forces prussianes van ocupar part de la ciutat durant dos dies, i després es van retirar.

El 18 de març

Thiers havia promès al “poble rural” de l’Assemblea restaurar la monarquia. Però la seva tasca immediata era posar fi a la situació de “doble poder” que existia a París. Les armes sota el control de la Guàrdia Nacional -i en particular les del turó de Montmartre- simbolitzaven l’amenaça contra “l’ordre” capitalista. El 18 de març, a les 3 de la matinada, 20.000 soldats i gendarmes van ser enviats, sota el comandament del general Lecomte, per a confiscar aquestes armes. Això es va fer sense massa dificultat. No obstant això, els comandants de l’expedició no van pensar en els acoblaments necessaris per moure les armes. A les 7 en punt, els equips encara no havien arribat. En la seva Histoire de la Comune, Lepelletier descriu el que va succeir:

“Poc després va començar a sonar l’alarma i sentim, a la carretera de Clignancourt, els tambors tocant un ritme de marxa. Ràpidament, va ser com un canvi d’acte en un teatre: tots els carrers que condueixen a la Butte estaven plenes d’una multitud tremolosa. Dones en la seva majoria; també hi havia nens. Guàrdies Nacionals aïllats van sortir en armes i es van dirigir cap a Château-Rouge “.

Els soldats van ser envoltats per una multitud cada vegada més gran. Els habitants de districte, els Guàrdies Nacionals i els homes de Lecomte van ser pressionats uns contra els altres. Alguns soldats van confraternitzar obertament amb els guàrdies. En un intent desesperat per reafirmar la seva autoritat, Lecomte va ordenar als seus homes disparar contra la multitud. Ningú va disparar. Els soldats i guàrdies nacionals es van victorejar i es van abraçar. Molt ràpidament, Lecomte i Clément Thomas van ser arrestats. Soldats enfurismats els van executar poc després. Se sabia que Clément Thomas havia disparat contra treballadors insurgents al juny de 1848.

Thiers no havia previst una deserció de les tropes. Sumit en el pànic, va fugir de París, ordenant a l’exèrcit i a les administracions que evacuessin del tot la ciutat i els forts circumdants. Volia mantenir a l’exèrcit allunyat del “contagi” revolucionari. Diversos soldats -alguns obertament insubordinats i corejant consignes revolucionàries- es van retirar en desordre cap a Versalles.

Amb el col·lapse de l’antic aparell estatal a París, la Guàrdia Nacional va prendre tots els punts estratègics de la ciutat sense trobar resistència significativa. El Comitè Central no havia exercit cap paper en aquests esdeveniments. I no obstant això, en la nit del 18 de març, va descobrir que, malgrat si mateix, s’havia convertit en el govern de facto d’un nou règim revolucionari basat en el poder armat de la Guàrdia Nacional.

Les vacil·lacions del Comitè Central

La primera tasca que la majoria dels membres del Comitè Central es van fixar per a si mateixos va ser desfer-se del poder. Després de tot, van dir, no tenim un “mandat legal” per governar! Després de llargues discussions, el Comitè Central va acordar a contracor romandre a l’Ajuntament durant els “pocs dies” durant els quals es podrien organitzar eleccions municipals (comunals).

El problema immediat a què s’enfrontava el Comitè Central era l’exèrcit en ruta cap a Versalles, sota el lideratge de Thiers. Eudes i Duval van proposar que la Guàrdia Nacional marxés immediatament sobre Versalles, per tal de trencar el que quedava de força a disposició de Thiers. Però no van ser escoltats. La majoria de el Comitè Central va considerar preferible no “presentar-se com agressors”. El Comitè Central estava compost, majoritàriament, per homes honestos però molt moderats, massa moderats.

L’energia del Comitè Central va ser absorbida en llargues negociacions sobre la data i modalitats de les eleccions municipals. Finalment, es van fixar pel 26 de març. Thiers va usar aquest preciós temps a favor seu. Amb l’ajuda de Bismarck, l’exèrcit reunit a Versalles va ser reforçat massivament en termes de tropes i armes, amb l’objectiu de llançar un atac contra París.

En vigílies de les eleccions, el Comitè Central de la Guàrdia Nacional va emetre una cridanera declaració que resumeix l’esperit de sacrifici i probitat que caracteritzava el nou règim:

“La nostra missió ha acabat. Anem a cedir en el nostre Ajuntament als seus nous representants electes, als seus representants habituals “.

El Comitè Central només tenia una instrucció per als electors:

“No perdeu de vista el fet que els homes que us serviran millor són els que triareu vosaltres, vivint la vostra pròpia vida, patint dels mateixos mals. Compte amb els ambiciosos i nouvinguts […] Compte amb els xarlatans, incapaços de prendre mesures […] “.

El programa de la Comuna

La recentment escollida Comuna va substituir el comandament de la Guàrdia Nacional com a govern oficial del París revolucionari. La majoria dels seus 90 membres poden ser descrits com a “republicans d’esquerra”. Els militants de l’Associació Internacional de Treballadors (dirigida, entre d’altres, per Karl Marx) i els blanquistes (homes enèrgics, però políticament confosos) junts representaven gairebé una quarta part dels representants electes de la Comuna. Els pocs dretans electes van renunciar als seus càrrecs amb diversos pretextos.

Sota la Comuna, tots els privilegis dels alts càrrecs estatals van ser abolits. En particular, es va decretar que no haurien de rebre més pel seu servei que els salaris d’un treballador qualificat. També eren revocables en qualsevol moment.

Els lloguers van ser congelats. Les fàbriques abandonades van ser posades sota el control dels treballadors. Es van prendre mesures per limitar el treball nocturn i garantir la subsistència dels pobres i els malalts. La Comuna va declarar que volia “posar fi a la competència anàrquica i ruïnosa entre els treballadors en benefici dels capitalistes”. La Guàrdia Nacional va ser oberta a tots els homes aptes per al servei militar i organitzada sobre principis estrictament democràtics. Els exèrcits permanents “separats del poble” van ser declarats il·legals.

L’Església va ser separada de l’Estat i la religió va ser declarada un “assumpte privat”. Els habitatges i els edificis públics van ser requisats per a les persones sense llar, l’educació pública va ser oberta per a tothom, així com els llocs de cultura i aprenentatge. Els treballadors estrangers van ser vistos com aliats en la lluita per una “república universal”. Es mantenien reunions dia i nit; milers d’homes i dones comuns i corrents discutien com haurien organitzar diferents aspectes de la vida social en interès del “bé comú”. Les característiques de la nova societat que estava prenent forma a París eren clarament socialistes.

La derrota

És cert que els comuners van cometre molts errors. Marx i Engels els van retreure -amb raó- que no prenguessin el control del Banc de França, que seguia pagant milions de francs a Thiers, que utilitzava per armar i reorganitzar les seves forces.

Així mateix, l’amenaça de l’exèrcit versaillaise va ser clarament subestimada per la Comuna, al qual no només no va intentar atacar -almenys fins a la primera setmana d’abril, sinó que ni tan sols va preparar seriosament una defensa. El 2 d’abril, un destacament de la Comuna que es dirigia cap a Courbevoie va ser atacat i empès cap a París. Els presoners en mans de les forces de Thiers van ser executats. A l’endemà, sota la pressió de la Guàrdia Nacional, la Comuna va llançar un atac contra Versalles. Però tot i l’entusiasme dels batallons de la Comuna, la manca de preparació militar i política va condemnar aquesta sortida tardana a l’fracàs. Els líders de la Comuna creien que, a l’igual que el 18 de març, l’exèrcit de Versalles s’uniria a la Comuna a la simple vista de la Guàrdia Nacional. No va passar.

Aquest revés va provocar que una onada de derrotisme escombrés París. L’optimisme decidit de les primeres setmanes va donar pas a un estat d’ànim de derrota imminent, que va accentuar les divisions en tots els nivells del comandament militar. Finalment, l’exèrcit de Versalles va entrar a París el 21 de maig. A l’Ajuntament, la Comuna va estar privada, en el moment decisiu, d’una seriosa estratègia militar. Simplement deixà d’existir, abdicant de totes les seves responsabilitats a favor d’un Comitè de Salut Pública totalment ineficaç.

Els Guàrdies Nacionals van ser estacionats “en les seves casernes”, sense comandament centralitzat. Aquesta decisió va impedir qualsevol concentració de forces comunals capaços de resistir l’empenta de les tropes de Versalles. Els comuners van lluitar amb immens coratge, però a poc a poc van ser empesos cap a l’est de la ciutat, i finalment derrotats el 28 de maig. Els últims comuners que van resistir van ser afusellats al districte 20, el “Mur dels Federats”, que encara es pot veure al cementiri de Père Lachaise. Durant la “Setmana Sagnant”, les forces de Thiers van massacrar al menys a 30.000 homes, dones i nens, i després es van cobrar al voltant de 20.000 víctimes addicionals en les setmanes següents.

L’Estat obrer

La Comuna de París va ser el primer govern de treballadors de la història. A La Guerra Civil a França, Marx va explicar que la Comuna havia demostrat el següent: Els treballadors “no poden (…) acontentar-se amb prendre l’aparell estatal existent i fer-lo servir per als seus propis interessos. La primera condició per retenir el poder polític és (…) destruir aquest instrument de dominació de classes “. Precisament, els comuners van intentar construir un nou Estat -un Estat obrer sobre les ruïnes de l’Estat capitalista (a París). Al fer-ho, van mostrar les característiques bàsiques d’un Estat obrer: sense burocràcia; sense exèrcit separat del poble; cap càrrec privilegiat; elecció i revocació de tots els representants, etc.

Els comuners no van tenir temps de consolidar el seu poder. El seu aïllament -en una França encara en gran part camperola- va ser fatal per a ells. Avui, per contra, la majoria de les persones en la societat són treballadors assalariats. Els fonaments econòmics de la revolució socialista estan molt més madurs que al segle XIX. Depèn de nosaltres, per tant, lluitar per construir la societat socialista, lliure i democràtica per la qual els comuners van lluitar i morir.