Iran: l’assassinat de Qassem Soleimani: oposem-nos a l’agressió imperialista dels Estats Units!

Divendres al matí (3 de gener del 2020), en un acte de suprema arrogància, l’administració Trump va dur a terme la matança del general iranià Qassem Soleimani, així com del màxim líder paramilitar iraquià Abu Mahdi al-Mohandes a l’aeroport de Bagdad. Una vegada més, l’imperialisme nord-americà s’afegeix a la inestabilitat del Pròxim Orient.

[Source]

Trump ha intentat pintar l’atac, que també va matar vuit altres iranians i iraquians, com a mesura defensiva. Però no és res més que l’execució sumària de líders de dos estats en sòl estranger, un dels quals es va dur a terme sense ni tan sols aprovar-se al congrés. Segons Donald Trump, Soleimani estava planejant un atac imminent, que podria costar centenars de vides de ciutadans estatunidencs. L’únic indici que ho recolza és el fet que Soleimani havia visitat grups de milícies amb suport de l’Iran al Líban, a Síria i a l’Iraq, a més d’una visita a l’aiatol·là Khamenei a l’Iran. Quina part d’això es tradueix en un atac imminent als EUA no ho sap ningú.

A més, Soleimani era el màxim general de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran a l’estranger, no un operatiu sobre el terreny; per tant, matar-lo segurament no impediria els plans de cap atac imminent. Els que ara intenten, post facto, justificar aquest acte d’agressió imperialista són els mateixos que ens van mentir sobre les anomenades “armes de destrucció massiva” de Saddam i van fabricar l’anomenada “amenaça imminent”, amb l’objectiu de justificar una ocupació devastadora de l’Iraq.

Trump i gairebé tots els republicans i demòcrates al congrés també sostenen que l’atac estava justificat perquè Soleimani estava al darrere de “l’assassinat de més de 600 nord-americans”. Però no mencionen que Soleimani donava suport a les milícies xiïtes que lluitaven contra les forces ocupants dels Estats Units. Aquesta ocupació ha provocat fins ara almenys 1,5 milions de vides iraquianes! A més, les mateixes milícies es van alinear amb els Estats Units en la guerra contra Estat Islàmic. De fet, algunes d’elles continuen desplegades juntament amb les tropes nord-americanes.

Atac imperialista descarat

Trump afirma que Soleimani també va tenir un paper clau en la supressió dels moviments de protesta a l’Iraq, l’Iran i el Líban. Això podria ser cert, però, com podem veure en la càlida relació de Trump amb la monarquia saudita i el règim israelià, els drets democràtics dels manifestants –o qualsevol altra persona, posats a fer– no han estat mai una prioritat per a ell. De fet, els manifestants iraquians a la plaça Tahrir han condemnat correctament l’atac dels Estats Units.

Això no és res més que un atac imperialista descarat amb l’objectiu de sotmetre dues nacions. És el deure de tots els combatents de classe, sindicalistes i revolucionaris oposar-se amb força a aquest atac i a qualsevol altre agressor imperialista de l’Orient Mitjà. Hem d’exposar els interessos reals darrere d’aquests actes imperialistes, que no tenen res a veure amb la situació dels pobres i oprimits a l’Orient Mitjà, ni la protecció dels treballadors i els pobres occidentals, sinó amb els estrets interessos de la classe capitalista.

L’únic factor decisiu de la decisió de Trump va ser, com sempre, el pur interès propi. En particular, a Trump li interessa desviar l’atenció del seu impeachment (procés de destitució) i mostrar-se com un home de fets davant dels seus amics i enemics. Tractant de compensar la humiliació de la seva inacció després que l’Iran fes caure un dron nord-americà el juny passat i de l’atac a les instal·lacions petrolieres saudites del setembre, Trump va decidir donar-los una lliçó.

Va ser incitat per una capa de republicans i elements de l’aparell de seguretat decidits a provocar un conflicte amb l’Iran per tal de restaurar el prestigi de l’exèrcit nord-americà després d’anys d’adversitats humiliants. Però aquesta poca visió de futur, característica clau de la classe dominant avui en dia, corre el risc de llençar encara més combustible al foc en una regió que ja és molt inestable. I el resultat final no afavorirà l’interès de Trump ni de l’imperialisme americà.

Ja s’està pressionant als Estats Units per retirar-se de l’Iraq. Les forces especials nord-americanes s’han retirat de posicions davanteres per defensar les bases dels Estats Units. El parlament iraquià està prenent mesures per acabar amb l’acord militar entre els dos països per forçar els Estats Units a sortir de l’Iraq. Això seria un greu cop per a l’imperialisme nord-americà.

Però, com un jugador en una ratxa perdedora, Trump dobla la seva aposta. Ha amenaçat de bombardejar 52 localitats a l’Iran, algunes de les quals serien llocs culturals importants. Al pla del Parlament iraquià d’expulsar les forces nord-americanes d’Iraq, ha respost amenaçant d’imposar sancions i perjudicar l’Iraq. La classe dirigent dels Estats Units va afirmar que la invasió de l’Iraq era una mesura per introduir la democràcia i la pau i, tot i així, emet obertament greus amenaces contra les decisions del parlament iraquià. El que veiem és la cara desemmascarada de l’imperialisme nord-americà.

És cert que alguns demòcrates, liderats per Nancy Pelosi, s’han oposat a l’acció de Trump. Però la seva objecció no és la política imperialista dels Estats Units a l’Iraq, sinó com es duu a terme aquesta política imperialista! El Partit Demòcrata, tan sovint presentat com la mà suau del capitalisme nord-americà, va supervisar un augment massiu de bombardejos i campanyes exteriors durant la presidència d’Obama. No són menys imperialistes que Trump, i la seva queixa és que les accions de Trump no són beneficioses per a l’imperialisme nord-americà.

Caure en el joc de Teheran

En això potser tenen raó. Tot i que Soleimani era una figura clau del règim iranià, el seu assassinat només li ha donat avantatge. En els darrers mesos, Iran i els seus aliats al Líban i l’Iraq han estat afectats per poderosos moviments de masses amb implicacions revolucionàries. En particular, a l’Iraq, el que es coneix com la Revolució d’Octubre s’ha centrat en la pobresa, l’atur, la corrupció i la influència gairebé omnipresent iraniana en l’aparell de l’estat.

Al Líban, el govern liderat per l’Hesbol·là també ha estat sota una immensa pressió del moviment revolucionari iniciat el setembre. Però ni al Líban ni a l’Iraq el règim va aconseguir estabilitzar la situació. De fet, Soleimani viatjava frenèticament entre Beirut, Bagdad i Teheran per coordinar l’esforç contrarevolucionari amb els aliats i representants iranians.

A l’Iran mateix, van esclatar dos dies de protestes violentes després de les retallades de subvencions al combustible durant la nit al novembre. Molt ràpidament, aquestes protestes van augmentar de les exigències econòmiques, fins a demanar la caiguda del règim. El règim només es va salvar mitjançant una apagada informativa completa i una repressió que va matar almenys 1.50 0 persones, en va ferir milers més i en va detenir fins a 10.00 0. Aquest va ser un dels reptes més grans de la República Islàmica en els seus 40 anys d’història i va deixar el règim molt afeblit.

Llavors, el règim va fracassar terriblement a mobilitzar una contramanifestació, aconseguint només reunir algunes desenes de milers de persones. Però en els darrers dies el funeral de Soleimani ha reunit milions de milions de persones a tot l’Iran. També es van veure escenes similars a l’Iraq, on es té constància de la participació en processons funeràries de fins a 5 00.00 0 persones. Els atacs i les amenaces d’escalada bèl·lica de Trump han reforçat el règim iranià i debilitarà els moviments revolucionaris durant el proper període.

Els iranians passen a l’ofensiva. A l’Iraq, on des de fa uns anys s’està produint una lluita entre els EUA i l’Iran per l’aparell de l’estat iraquià, els iranians pressionen per una expulsió total dels EUA, retirant les seves tropes, assessors i aliats de l’aparell de l’estat. També estan pressionant els nord-americans a l’Afganistan, alhora que s’han retirat del tractat nuclear, cosa que vol dir que probablement començaran a desenvolupar armes nuclears.

Els Estats Units tenen poca cosa a fer-hi. S’ha parlat molt de la guerra durant els últims dies, però es descarta la possibilitat que la situació actual acabi amb una invasió dels Estats Units a l’Iran. La població nord-americana està cansada de la guerra, és per això que una de les pròpies promeses clau de la campanya de Trump el 2016 va ser retirar-se del Pròxim Orient. A més, el deute nacional dels Estats Units se situa a més de 23 bilions de dòlars, de manera que la idea d’una nova guerra que costés 5-10 bilions de dòlars més queda immediatament refusada. Una nova guerra important dels Estats Units tindria repercussions polítiques i socials sense precedents.

17 anys després de la invasió de l’Iraq, els Estats Units han perdut les guerres a l’Iraq i l’Afganistan. L’Iran seria un enemic encara més formidable. L’Iran té un terreny muntanyós, un exèrcit militar fort i endurit per la batalla i un poble profundament antiimperialista. També disposa de míssils de llarg abast i grups de proxies (aliats subsidiaris) al voltant de la regió, qui podrien apuntar a desenes de milers de tropes nord-americanes estacionades des de qualsevol lloc. També pot tancar l’estret de Hormuz, que és un pas per al petroli al mercat mundial. Això seria una amenaça seriosa per a una fràgil economia mundial.

Per tots aquests motius, una invasió de l’Iran queda descartada. Fins i tot una campanya aèria greu dels Estats Units no és factible, ja que posaria gairebé totes les bases dels Estats Units al Pròxim Orient en risc d’atacs. Les accions dels Estats Units ho confirmen: si bé s’han enviat tropes addicionals a la regió per recolzar la defensa dels interessos dels Estats Units existents, aquestes són moltes menys de les que caldrien per a una campanya militar seriosa. Per descomptat, les accions erràtiques de Trump podrien desencadenar algun tipus de xoc militar, però això seria molt arriscat per a l’imperialisme nord-americà, que probablement no en sortiria victoriós.

Contra l’imperialisme!

Els esdeveniments d’aquests dies han estat, més que res, un indici de la debilitat de l’imperialisme nord-americà més que de la seva força. No hi ha un poder tan fort com l’imperialisme nord-americà i, tot i així, en termes relatius, aquest imperialisme no és tan fort com abans. A mesura que els fets es desenvolupin, això quedarà més clar. Com un terratrèmol que revela contradiccions que s’han anat acumulant sota la superfície, el comportament erràtic de Trump donarà pas al nou equilibri de forces que s’ha estat desenvolupant al Pròxim Orient. En aquesta nova situació, l’imperialisme nord-americà es veurà obligat a jugar un paper menor, però això no significarà més estabilitat ni millors condicions per a les masses de la regió.

La nostra tasca és oposar-nos a l’imperialisme. Només enderrocant el capitalisme podem aconseguir la pau i l’estabilitat posant fi a un règim podrit que per a les masses significa guerra, misèria i explotació.