Crisi a l’Orient Mitjà: caminant cegament cap a l’abisme

“Quan els líders parlen de pau, la gent comuna sap que la guerra s’acosta.” (Berthold Brecht)

[Source]

Era un fragment de conversa que es podia escoltar per pura coincidència, i després pensar-hi més. Va ocórrer un matí quan passejava per una platja pintoresca en un resort espanyol de Santander. El sol brillava. El mar, que havia estat una mica aspre anteriorment, era tan tranquil com un llac, i tot era un quadre de pau i tranquil·litat perfectes.

“Podeu veure aquests núvols negres a l’horitzó?”

“No, no els puc veure, on són?”

“Podeu sentir el so del tro a la distància?”

“No, tot el que escolto és la caiguda de les ones a la costa.”

La conversa es va esvair, de cop i volta, i tot va tornar a ser tranquil i pacífic. Però aquesta conversa aparentment insignificant em va fer retrocedir en el temps. A la meva ment, vaig poder veure altres platges en un altre moment, platges del meu propi país. Llocs per gaudir i tranquil·litat, plens de famílies amb nens petits construint castells de sorra que aviat serien escombrats per la marea entrant.

Els nens riuen, mengen gelats, juguen a jocs, i tot sembla tan natural, tan obvi, tan inevitable, que l’escena semblava congelada en el temps per a tota l’eternitat, com si aquells moments de satisfacció i felicitat estiguessin destinats a durar per sempre. Però això estava molt lluny de la realitat. Al cap d’uns mesos, aquesta pau eterna seria escombrada i destruïda tan completament com els castells de sorra acuradament construïts.

La data d’aquesta escena va ser l’estiu de 1939.

Sembla que hi ha alguna cosa en la psique humana que es desvia instintivament de tots els pensaments de violència i infelicitat. No importa la política! No importa el demà! Gaudim de la vida mentre puguem, perquè tots sabem que no viurem per sempre.

Sí. Tals pensaments són bastant comprensibles. I, no obstant això, és insensat creure en falsos paradisos que es poden escombrar en un moment, com un castell de sorra.

I els núvols de tempesta que s’estan acumulant ràpidament a Orient Pròxim representen ara una amenaça molt greu per a les vides de milions de persones, incloses moltes que viuen molt lluny de les ruïnes fumejants de Gaza, i que creuen erròniament que la tempesta mai arribarà a les seves costes.

La tempesta que es prepara

Mentre escric aquestes línies, el batec de la guerra es pot sentir cada vegada més clarament, si només et prens la molèstia d’escoltar-lo. És el tro llunyà que inicialment no es pot sentir, però que es torna més fort a mesura que s’acosta la tempesta.

La situació a Orient Pròxim és un veritable camp de mines, esperant que l’impuls inicial exploti en una cosa vasta i aterridora. I els actors d’aquest drama semblen estar interpretant els seus papers amb una mena de fatalisme cec que és incapaç de predir el seu següent pas. Procedeixen amb la mortal inevitabilitat dels robots que estan programats per comportar-se de maneres sobre les quals no tenen comprensió, i encara menys control.

Com en cada drama, hi ha herois i malvats. Com en totes les guerres, les forces del mal estan lluitant contra les forces del bé. Però totes dues forces, aparentment mútuament excloents i hostils, conspiraran per produir una catàstrofe d’importància mundial.

El drama no és nou. Té gairebé un segle d’antiguitat. Però l’últim acte i més mortífer es va obrir en aquest fatídic dia, el 7 d’octubre de 2023, quan les forces de Hamàs van trencar les barreres de seguretat darrere de les quals el poble d’Israel creia erròniament que estaven fora de perill.

En aquest moment, és totalment superflu detenir-se en la barbàrie d’aquest atac, que va horroritzar l’opinió pública mundial. Israel semblava ser la víctima, i si hi ha un paper que els seus cercles governants són més experts a exercir, és precisament el paper de víctima.

Tothom coneix les terribles atrocitats comeses pels nazis contra els jueus. Això proporciona a l’actual Estat d’Israel una excusa preparada per a cometre tot tipus d’atrocitats terribles contra altres persones, al mateix temps que assenyala constantment el dit en la direcció de l’Holocaust, que se suposa que és una justificació per a qualsevol cosa.

Qualsevol que s’atreveixi a criticar les accions de l’Estat israelià en l’actualitat és acusat automàticament del delicte d’antisemitisme. Però això és una mentida cínica. No és el mateix criticar els crims de l’Estat israelià i del seu actual govern, i ser culpable del verinós racisme contra el poble jueu en general.

Si hi ha alguna cosa que ha servit per a ennegrir el nom d’Israel i aïllar-lo als ulls de l’opinió pública mundial, són precisament les accions de Netanyahu i el seu govern després del 7 d’octubre.

La Bíblia diu: “ull per ull, dent per dent, vida per vida.” Però quan s’examinen les accions de l’Estat israelià, mai és així. No es tracta “d’una vida per a una vida.” La vida d’un sol ciutadà israelià es paga amb la sang de centenars i milers d’homes, dones i nens palestins innocents.

El 7 d’octubre, unes 1.200 persones van morir i 251 van ser preses com a ostatges. Però des de llavors, més de 40.130 persones han estat assassinades a Gaza, la immensa majoria d’ells homes, dones i nens innocents.

Això no és justícia, ni tan sols venjança, sinó una política assassina d’un poble contra un altre poble. Els israelians protesten enèrgicament contra l’acusació de genocidi. No ens posarem d’acord amb les paraules. Però si això no és genocidi, és una cosa que s’hi acosta molt, tan a prop, de fet, que és pràcticament indistingible.

I quina possible connexió pot haver-hi entre el poderós estat modern d’Israel –un estat monstruós i agressiu, armat fins a les dents amb les armes de destrucció més modernes i fortament subvencionat per l’imperialisme estatunidenc– i els pobres jueus indefensos d’Europa de l’Est, arrossegats per les SS a les cambres de gas d’Auschwitz i Belsen?

No! El fet és que les funcions aquí s’han invertit per complet. Els pobres oprimits aquí no són els israelians, sinó els palestins, que han estat desposseïts despietadament, expulsats de les seves terres, obligats a emigrar d’un lloc a un altre, oprimits per un enemic cruel i agressiu. Ara es veuen obligats a refugiar-se en una miserable franja de terra, mancats de tots els recursos, oprimits i turmentats sense pietat, igual que els jueus van ser expulsats als guetos i turmentats pels seus enemics “superiors”.

Sí, vostè protestarà perquè aquesta comparació és injusta. Protesta tant com vulguis. Però els fets del cas parlen per si sols. I els fets són coses tossudes.

La tragèdia de Gaza

No és necessari enumerar aquí les terribles atrocitats comeses, i que s’estan cometent diàriament, per les forces d’Israel contra la població de Gaza. Els fets són massa coneguts per a exigir una major elaboració.

Mantinguem-nos en l’última trista estadística. Des de l’inici de la brutal agressió a la seva gent, més de 40.000 palestins han estat assassinats a Gaza, segons el Ministeri de Sanitat del territori. Però la xifra real seria molt, molt més alta que aquesta, ja que un nombre incomptable de víctimes romanen enterrades sota les runes de les seves llars.

Per descomptat, el món ha presenciat molts casos horribles d’actes de guerra inhumans perpetrats per l’imperialisme contra els pobles dels països pobres. El cas de Iemen és només l’exemple més recent, en el qual el règim saudita, secundat i armat obertament pels governs dels anomenats Estats occidentals democràtics i civilitzats, va aplicar deliberadament una política de bombardejos i de submissió de la població d’aquest país infeliç. I els mitjans de comunicació occidentals, generalment, mantenien un silenci hipòcrita i còmplice d’aquesta barbàrie atroç.

No obstant això, hi ha una cosa especialment repugnant en relació amb el tracte cruel que reben els ciutadans de Gaza. Quin precedent pot haver-hi per a una població d’aproximadament 2,23 milions de persones (abans de la guerra) empresonades per la força en una petita franja de terra, la mateixa zona de Las Vegas, on se’ls priva de totes les necessitats de vida: aliments, refugi, medicaments, fins i tot aigua pròpiament dita? El que em ve a la ment és precisament el gueto de Varsòvia.

Milers de persones desemparades són sotmeses a un bombardeig constant i despietat que no fa cap distinció entre objectius civils i militars, sinó que continua el seu treball de carnisseria, dia i nit, sense descans, sense estalviar res i ningú. Fins i tot aquells que intenten prestar una certa ajuda a la població traumatitzada i famolenca es consideren objectius legítims per a les forces israelianes.

Les escenes de devastació, mort i destrucció a Gaza són una font constant de provocació per a les masses, no sols en el món àrab, on estan prenent els carrers en protesta, sinó per a la gent de tots els països del món, inclosos els propis Estats Units.

Se suposava que l’objectiu declarat del règim israelià era la destrucció de Hamàs. No hi ha dubte que ha rebut danys considerables, encara que a un cost terrible per a la població civil. I no obstant això, deu mesos després del seu inici, la campanya militar d’Israel no va tan bé com s’esperava.

Els ostatges no han estat alliberats i Hamàs continua existint i resistint. Per a tots els combatents que siguin assassinats, pot confiar en un subministrament constant de nous reclutes de la joventut de Gaza, plena d’odi cap als agressors i decidida a venjar-se.

Lluny de fer Israel més segur, la guerra de Netanyahu contra la població de Gaza l’ha fet mil vegades més insegura i vulnerable. Dins d’Israel, hi ha un creixent descontentament amb el govern, al qual se li culpa de prolongar la guerra i de no aconseguir l’alliberament d’ostatges.

Les protestes a Israel van en augment, amb desenes de milers exigint eleccions anticipades en les quals Netanyahu sens dubte perdria i possiblement s’enfrontaria a un judici. Però lluny de de fer que Netanyahu reculi, té precisament l’efecte contrari. Està més decidit que mai a continuar la guerra, i fins i tot a ampliar-la a un conflicte encara més destructiu i perillós, arrossegant tota la regió.

L’agenda de Netanyahu

Sovint se sent l’argument que “Netanyahu es troba en una posició més difícil, perquè si hi ha un acord, hi ha moltes possibilitats que perdi la seva coalició.” És cert que els aliats d’extrema dreta de Netanyahu s’han compromès a retirar-se del govern si, per exemple, accepta alliberar un gran nombre de presoners palestins de les presons israelianes a canvi dels ostatges.

Però aquesta és una explicació que no explica res. En realitat, Netanyahu no necessita assenyalar amb el dit als seus socis de la coalició per a encobrir les seves accions. No és l’anomenada «extrema dreta» la que dicta les polítiques del Govern israelià, sinó el propi Netanyahu.

Per tots costats, la seva base de poder s’està erosionant. La seva orgullosa presumpció que només ell podia garantir la seguretat d’Israel va quedar com a buida pels esdeveniments del 7 d’octubre. I la guerra de Gaza no ha produït els resultats desitjats, i ha provocat un descontentament massiu i creixent dins d’Israel.

Netanyahu és un polític cínic i dur amb un registre de maniobres sense principis i també de corrupció. Sap molt bé que si la guerra a Gaza acaba, perdrà el poder i es trobarà davant una pena de presó. La perspectiva de posar fi a la seva carrera política no li resulta, naturalment, particularment atractiva. La probabilitat que passi una llarga estada en una cel·la de la presó israeliana és una perspectiva encara menys apetitosa.

La seva única esperança de rescatar alguna cosa de la seva reputació és presentar-se com un líder fort, un líder de guerra. Però, per definició, un líder de guerra ha de tenir una guerra per liderar. A partir d’aquesta equació no gaire complicada, l’única deducció possible es fa evident immediatament.

Les manifestacions massives de descontentament popular a Israel són una irritació constant, però insuficients per a forçar-lo a canviar de rumb. Les manifestacions massives als carrers de Londres i Nova York poden ser motiu de preocupació per als polítics d’aquests països, però aquest és totalment el seu problema i no interessa al Primer Ministre israelià.

Cap quantitat de paraules, súpliques, embargaments o fins i tot amenaces per part dels estatunidencs (que sap que no tenen absolutament cap contingut real) marcaran la menor diferència. Netanyahu necessita la guerra tant com necessita aire per respirar. I no serà desviat del curs fatal que ha triat.

Però la pregunta és: quina guerra? La guerra a Gaza, com hem vist, s’ha estancat ara sense esperança. Després d’haver aplanat tot el territori, l’exèrcit israelià es queda sense objectius viables. Fins i tot alguns generals han expressat la seva insatisfacció amb la situació.

Bibi ha de pensar en una altra cosa. Ha de convèncer al poble d’Israel que s’enfronta a una amenaça existencial d’enemics poderosos a l’exterior, i que aquests enemics s’han d’enfrontar amb la força, ja que aquest és l’únic llenguatge que entenen.

El que realment necessita és la implicació directa dels militars estatunidencs en una confrontació més àmplia a la regió, que obligaria els Estats Units i tots els seus aliats a posar-se obertament del costat d’Israel. Amb aquesta finalitat, Netanyahu està decidit a provocar un conflicte regional que obligaria els Estats Units a involucrar-se directament amb Israel.

L’enemic al qual ha decidit enfrontar-se no és un altre que l’Iran.

Israel provoca l’Iran

Els israelians van posar en marxa immediatament un programa de provocació sistemàtica, dissenyat per a empènyer a l’Iran a la guerra. L’1 d’abril, un atac israelià a la secció consular de l’ambaixada iraniana a Damasc va matar set iranians, inclosos dos comandants veterans.

Immediatament, com un cor ben assajat, els aliats dels Estats Units van pressionar l’Iran per a exercir la “restricció”. No és estrany que sempre es demani a l’Iran que «exerceixi moderació», però mai a Israel? Tanmateix, precisament és a Israel a qui s’hauria de donar aquest consell.

De fet, l’Iran ha mostrat una considerable moderació davant una sèrie de provocacions flagrants d’Israel. Per això, a l’abril, van calibrar acuradament la seva reacció davant el que va ser una provocació flagrant per part d’Israel destinada a aconseguir precisament aquest resultat.

Quan, el 13 d’abril, l’Iran va llançar un atac contra Israel amb més de 300 drons i míssils, es van assegurar que els estatunidencs (i també els israelians) fossin advertits abans, que es limitava a determinats objectius.

Això és, des de qualsevol punt de vista, el que es coneix com a «moderació». Però quin va ser el resultat? La moderació de l’Iran es va retratar immediatament en la premsa occidental com un signe de debilitat. Lluny de dissuadir als israelians, van ser encoratjats a llançar noves i fins i tot més descarades provocacions.

I no és estrany que no s’hagi condemnat l’assassinat per part d’Israel del líder polític de Hamàs a Teheran? L’assassinat del líder de Hamàs Ismail Haniyeh a la capital d’un país estranger el 31 de juliol va ser un acte de guerra. No obstant això, la resposta va ser el silenci total a Occident.

No hi ha hagut resolucions de les Nacions Unides, no s’ha parlat de sancions contra Israel, res en absolut! No obstant això, són els israelians, no els iranians, els culpables de constants actes de provocació d’agressió, clarament calculats per a inflamar la situació i crear les condicions per a una guerra total. No obstant això, aquest fet mai s’esmenta en la nostra «premsa lliure».

Al contrari, és l’Iran el que es presenta com l’agressor, i Israel la víctima. El carnisser, el ganivet del qual està tacat amb la sang de la seva víctima, és retratat com la víctima, mentre que el xai és retratat com un malvat agressor que clarament ha fet que la seva pròpia gola sigui tallada per la seva persistent i no sol·licitada hemorràgia!

No, cavallers! Els iranians no són els agressors d’aquest drama. No volen que se’ls empenyi a una guerra amb els Estats Units. Una guerra d’aquest tipus no beneficiaria ni remotament els seus interessos.

El paper dels Estats Units

Netanyahu està decidit a arrossegar als Estats Units a la seva guerra amb l’Iran, i les accions actuals dels estatunidencs indiquen clarament que els seus càlculs són totalment racionals. Quina va ser la reacció de Washington a aquests esdeveniments?

La reacció de Joe Biden als esdeveniments del 7 d’octubre va ser totalment predictible: immediatament va saltar en un avió i va volar a Israel, on va abraçar públicament Netanyahu, prometent-li un suport il·limitat contra Hamàs. Això li donava un xec en blanc, una política molt ximple, per la qual Washington va haver de pagar la factura.

No satisfet amb cometre un error diplomàtic, Biden es va afanyar a repetir-lo immediatament després d’escoltar el conflicte amb l’Iran. Es va precipitar en una declaració dient: “El nostre compromís amb la seguretat d’Israel contra les amenaces de l’Iran i els seus representants és ferm.”

Un altre xec en blanc va ser emès a Netanyahu, qui va embutxacar-lo tranquil·lament amb la intenció de cobrar-lo íntegrament, cosa que ha fet. I Joe Biden ara s’ha vist obligat a pagar-lo per complet.

La massacre de civils a Gaza va danyar greument les possibilitats electorals de Biden, erosionant el seu suport en circumscripcions clau. El seu suport general a Israel i la seva obstinada negativa a demanar un alto el foc permanent a Gaza van alienar els votants musulmans i la joventut.

També hi ha divisions profundes dins del Partit Demòcrata. L’administració dels Estats Units està dividida entre els qui volen «gestionar l’Iran» i estan impacients per llançar un atac en la seva contra, i els qui encara mantenen un grau de seny i temen amb raó les conseqüències.

La crisi a l’Orient Pròxim amenaça seriosament amb les perspectives electorals de Kamala Harris. Això presenta a l’administració un problema insoluble. Com quadrar el cercle?

D’una banda, l’administració (inclosa Harris) continua prometent un suport implacable a Israel. D’altra banda, estan intentant desesperadament evitar que una nova conflagració exploti amb el perill que els Estats Units es vegi directament implicats.

Una guerra general a l’Orient Mitjà tindria efectes catastròfics en l’economia mundial (i estatunidenca), que ja està amenaçada amb un descens econòmic. A més, els Estats Units tenen bases militars en molts països d’Orient Pròxim que són vulnerables als atacs, igual que els seus nombrosos interessos econòmics i comercials.

Per tant, és una aposta extremadament arriscada que els Estats Units es vegi arrossegat a un conflicte regional més ampli a Orient Pròxim. Per als demòcrates, seria un desastre sense pal·liatius. Descarrilaria immediatament la campanya per a impulsar la imatge de Kamala Harris en el període previ a les eleccions presidencials de novembre.

Això és el que explica la resposta amb elements de pànic des de Washington a l’actual crisi.

‘Negociacions’

En un intent desesperat d’evitar –o almenys posposar– una conflagració a Orient Pròxim, Washington va pressionar a Israel, Egipte, Qatar i Hamàs perquè participessin en les negociacions per a establir condicions per a un alto el foc a Gaza.

Aquesta va ser principalment la iniciativa de Joe Biden, que en aquest moment es va veure greument afectat per la perspectiva de perdre les eleccions presidencials de novembre davant Donald Trump. Si només pogués assolir una victòria en aquestes negociacions, amb sort silenciaria als seus crítics del Partit Demòcrata i dels campus universitaris dels Estats Units, ajudant-lo a guanyar.

El 31 de maig, Biden va anunciar un projecte de pla per a un alto el foc a Gaza. Hamàs ho el va acceptar. Però Netanyahu ha desenvolupat en un bell art la manipulació i destrucció de negociacions. La seva tàctica és sempre la mateixa. En primer lloc, emet declaracions enganyoses, en les quals afirma que ha arribat a un acord, però en l’últim moment posa el fre en tot el procés, plantejant tota mena de qüestions noves que sap que garantiran el fracàs de les negociacions.

Hi ha motius per a creure que aquesta vegada no serà diferent. No sembla creïble que Israel es prengui de debò la solució de la crisi humanitària a Gaza, al mateix temps que provoca deliberadament una situació humanitària cada vegada pitjor per la seva contínua activitat militar.

Fins i tot mentre Netanyahu estava participant en una acollidora conversa amb el senyor Blinken a la seva oficina de Tel Aviv, Israel va dir que els seus avions i tropes havien “eliminat dotzenes de terroristes” durant l’últim dia i destruït fortificacions de Hamàs i una xarxa de túnels, on es van trobar coets i míssils.

Els mitjans palestins van informar que sis persones havien estat assassinades en un atac aeri israelià prop d’un punt d’accés a Internet, prop de la ciutat del sud de Kan Younis el dilluns, i que quatre van ser assassinats en un atac en un cotxe a la ciutat de Gaza, al nord. I la violència dels colons assassins contra els palestins a Cisjordània continua sense parar.

Les mentides de Blinken

Els estatunidencs van enviar al seu negociador en cap, el secretari d’Estat dels Estats Units, Anthony Blinken, per intentar salvar les anomenades converses de pau, que va advertir que eren “potser l’última oportunitat” d’assegurar un acord d’alto el foc.

Ara bé, si els nord-americans desitjaven seriosament obligar a Israel a acceptar un alto-el-foc a Gaza, podrien fer-ho amb bastanta facilitat. Amèrica està finançant i subministrant la seva campanya genocida en la Franja de Gaza. Està subvencionant a Israel per valor de 20.000 milions de dòlars.

Sense aquest suport, Israel no podria continuar la guerra ni un dia més. Si Washington volgués posar fi a la guerra, podria fer-ho enviant un clar advertiment a Israel dient que tota l’ajuda es tallaria immediatament a menys que acceptessin l’alto el foc.

Però no s’ha fet cap advertiment. Ni es farà. Netanyahu ho sap molt bé i, per tant, pot riure’s de la comèdia diplomàtica que es juga en benefici seu.

Totes les declaracions emeses pels estatunidencs i els israelians son generosament untats amb l’oli diplomàtic més relaxant: “els signes són prometedors”, “s’ha reduït la diferència entre ambdues parts”, “la possibilitat d’un acord mai ha estat millor, ni més urgent.” I així successivament.

Naturalment, la primera parada de Blinken va ser Tel Aviv, on es va reunir amb Netanyahu, amb qui va parlar durant tres hores. De què han parlat? No ho sabem amb certesa, ja que tot l’assumpte es va embolicar en un gruixut mantell de secret. Però podem plantejar una conjectura amb base.

Blinken va defensar un alto-el-foc. Netanyahu li va informar extensament que, encara que estava, per descomptat, disposat a escoltar qualsevol proposta raonable, tenia alguns suggeriments útils propis, que esperava que es debatessin en futures negociacions fins que s’hagués arribat a un acord complet sobre totes les qüestions discutides.

El Secretari d’Estat era molt conscient que Hamàs havia deixat clar que estava disposat a subscriure les propostes originals presentades pel President Biden a finals de maig, però que no es podien presentar altres propostes noves. No obstant això, va escoltar en silenci al Primer Ministre israelià com si fos un estudiant jovenet i tímid escoltant una xerrada severa d’un mestre d’escola.

Al final d’aquesta agradable conversa, es va aconseguir un acord total entre el representant dels Estats Units i el govern israelià. És a dir, el primer es va empassar tot el que va proposar el segon, i el segon ni tan sols es va preocupar d’escoltar res del que va dir el primer.

El 19 d’agost, Blinken va anunciar que Netanyahu havia acceptat el que va anomenar una “proposta provisional” estatunidenca per a un acord d’alto el foc a Gaza. Ara depèn de Hamàs, ha afegit Blinken, acceptar-ho sense protesta. Si no ho fessin, la implicació era molt clara: que Hamàs, i ningú més, serien responsables del fracàs de les negociacions.

Curiosament, el Secretari d’Estat no va revelar en cap moment el contingut real del seu acord “pont” amb Netanyahu. És evident que aquest pont només admet el trànsit en una direcció. Els informes de la reunió expliquen que Netanyahu li va dir a Blinken que “planificava enviar un equip de negociació al Caire aquesta mateixa setmana per a una nova ronda de converses” amb els mediadors egipcis, qataris i estatunidencs.

Aquestes paraules sonen molt sospitoses. Per començar, només tenim la paraula de Blinken sobre que Netanyahu va acceptar res en absolut. El Primer Ministre israelià ha romàs en silenci com la tomba sobre el tema.

Les intencions de Netanyahu són perfectament clares. En introduir constantment nous elements en les negociacions, pretén allargar-les indefinidament o, millor encara, provocar el seu col·lapse i després culpar a Hamàs de la seva suposada intransigència. Però la veritat és que l’acord va ser bloquejat, no per Hamàs, sinó per Israel.

Hamàs ha acusat a Israel d’introduir noves demandes i ha dit que el moment de la negociació s’ha acabat. Ha dit que està preparat per a aplicar els termes que va acordar el mes passat. Això és cert. Benjamin Netanyahu està inventant constantment noves “línies vermelles”, incloent donar a Israel el dret de reiniciar la guerra.

Insisteix que les forces israelianes han de romandre a la frontera de Gaza amb Egipte, per aturar el contraban d’armes per part de grups armats. De fet, això suposaria una continuació de l’ocupació israeliana de Gaza, una cosa que és clarament inacceptable per a Hamàs.

Netanyahu se sent summament segur que rebrà el suport dels Estats Units, perquè ja ha estat aquí abans. Sap que el poderós lobby pro-israelià als Estats Units sempre obligarà a tots els ministres a recolzar a Israel, independentment de les conseqüències.

Si les conseqüències no fossin tan greus, hauria estat còmic. I aquesta miserable farsa és el que passa avui dia per la diplomàcia! Les conseqüències ara són molt greus.

Resposta de l’Iran

L’assassinat d’Ismail Haniyeh va ser un punt d’inflexió. Va exposar immediatament les intencions reals del govern israelià. Si realment creien en les negociacions, per què van ordenar l’assassinat de Haniyeh? A més, l’assassinat va ser programat deliberadament per coincidir amb la inauguració del nou president iranià Masoud Pezeshkian, una acció evidentment planejada per causar la màxima humiliació a l’Iran.

Haniyeh havia estat el principal negociador de Hamàs en les converses d’alto el foc. Generalment se’l considerava moderat. No és creïble que una de les parts en una negociació ordeni tranquil·lament l’assassinat del principal representant de l’altra part i continuï negociant, com si res hagués ocorregut.

Els iranians van reaccionar a l’assassinat d’Ismail Haniyeh amb fúria. I una vegada més, tots els esforços de la diplomàcia occidental es van dirigir a pressionar a l’Iran perquè «moderés la seva postura», és a dir, per a no fer res davant un acte tant descarat d’agressió. Ni una sola paraula es va dirigir a Israel, l’autor d’aquest acte d’agressió.

Els “aliats” dels Estats Units (és a dir, lacais servils) van formar obedientment. Els líders de França, Alemanya i Gran Bretanya van emetre una declaració conjunta, dirigida no a Israel, sinó a Teheran, ordenant-li que s’abstingués de qualsevol atac de represàlia “que augmentés encara més les tensions regionals”. Sobre l’esdeveniment que realment va causar aquestes tensions –l’assassinat de Haniyeh i d’un líder de Hezbollah a Beirut– ni una sola paraula!

Aquesta declaració va ser dirigida en termes que estaven obligats a enfurir encara més als iranians. El Primer Ministre britànic del partit Laborista, Keir Starmer, i el Canceller alemany Olaf Scholz van fer trucades telefòniques al President Pezeshkian, apel·lant-li perquè fes tot el possible per evitar una major escalada militar.

Starmer va instar el president iranià a “suprimir les seves amenaces actuals d’un atac militar”. La insolència arrogant d’aquests cavallers és realment increïble. Imaginin-se que els iranians haguessin llançat un atac amb míssils per a assassinar a un dignatari estranger que visitava Londres el mateix dia que la coronació!

El senyor Pezeshkian va dir a Sir Keir que era el suport dels països occidentals a Israel el que l’havia animat a continuar amb les seves atrocitats, i que era això el que amenaçava la pau i la seguretat a la regió.

“Pezeshkian va afirmar que des del punt de vista de la República Islàmica de l’Iran, la guerra en qualsevol part del món no interessa a cap país, va assenyalar correctament que una resposta punitiva a un agressor és un dret legal dels estats i una manera de detenir el crim i l’agressió”, cosa que és realment el cas.

L’atac israelià no va ser ni més ni menys que un acte de guerra, justificant una resposta ferma. Recordem la pressa indecent amb què els Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya i França es van afanyar immediatament a proclamar el “dret d’Israel a defensar-se” després de l’atac del 7 d’octubre.

Pel que sembla, Israel té dret a defensar-se pels mitjans més criminals en tot moment i en totes les circumstàncies. Però els Estats que són atacats per Israel no posseeixen cap dret, excepte el dret a plegar els braços, somriure i no fer res, convidant així a la pròxima agressió israeliana.

Per descomptat, el Ministeri d’Afers exteriors iranià va rebutjar la petició de moderació de Londres, París i Berlín amb el menyspreu que mereixia. “Aquestes demandes són nul·les de lògica política, en total contradicció amb els principis i les normes del dret internacional, i excessives”, va dir el portaveu Nasser Kaanani.

Sens dubte, a Teheran hi ha diferents opinions sobre la millor manera de respondre a aquesta agressió. Contràriament a les constants afirmacions dels mitjans de comunicació occidentals que l’Iran és la principal amenaça per a la pau a Orient Pròxim, els iranians no tenen absolutament cap interès en una guerra amb Israel, i menys encara amb els Estats Units.

En ocasions anteriors han atès les peticions de moderació. Han demostrat moderació, com hem vist. I on els ha portat això? Simplement ha encoratjat als israelians a llançar nous atacs. Per tant, han arribat a la conclusió inevitable que la moderació i la restricció davant l’agressió sense restriccions no sols són inútils, sinó contraproduents.

L’única cosa que podria persuadir als iranians de no llançar un atac contra Israel seria una negociació satisfactòria d’un alto-el-foc a Gaza. Però com aquest resultat va en contra de les intencions del Sr. Netanyahu, és poc probable que tingui èxit.

Repetim: Netanyahu està fixat amb la idea de la guerra amb l’Iran que s’ampliarà a una guerra en tota la regió, arrossegant a altres potències, inclosos els Estats Units d’Amèrica. Aquest és el seu objectiu, i no en serà desviat per ningú ni per res.

Els iranians faran els seus propis càlculs i tard o d’hora passaran a l’acció. Però aquesta vegada, no hi haurà reserves i cap avís previ.

Com els Estats Units “rebaixa la tensió”

Mentre els Estats Units i els seus aliats prediquen moderació i restricció a Teheran, no estan fent res per a frenar als seus amics a Jerusalem dels seus actes agressius o la seva contínua massacre de la població de Gaza.

I encara que apel·len als iranians al fet que no facin res que pugui conduir a una major escalada, la qual cosa inevitablement conduiria a un conflicte armat, ells mateixos estan armant-se fins a les dents i enviant grans quantitats d’armes a Orient Pròxim. Això equival a tirar gasolina sobre les flames, que ja s’estaven inflant de manera bastant agradable sense la seva ajuda.

Els Estats Units han advertit que s’està preparant per a “un conjunt significatiu d’atacs” per part de l’Iran o els seus representants tan aviat com aquesta setmana, i ha incrementat la seva presència militar a l’Orient Mitjà per a “ajudar a defensar Israel”. Sorpresa, sorpresa! A hores d’ara, ja coneixem la cançó. I també coneixem la lletra.

Els Estats Units van anunciar immediatament que havien ordenat el desplegament de l’USS Geòrgia, un submarí nuclear de míssils guiats, a l’Orient Mitjà.

L’exèrcit dels Estats Units també ha instruït al grup d’atac de portaavions USS Abraham Lincoln a la zona, mentre que el grup d’atac del portaavions USS Theodore Roosevelt ha estat al Golf d’Oman. Altres avions de combat F-22 han volat a la regió, mentre que l’USS Wasp, un gran vaixell d’assalt amfibi que transporta avions de combat F-35, es troba al mar Mediterrani.

I això és el que Washington anomena “evitar l’escalada”! És impossible pensar en una provocació més flagrant contra els iranians, que, per contra, se suposa que han d’asseure’s tranquil·lament amb els braços plegats.

A més, els israelians han anunciat recentment que s’espera que alguns dels aliats més propers dels Estats Units (llegir, “titelles”) s’uneixin als combats del costat d’Israel, una vegada esclati la guerra. Aquesta afirmació es va eliminar precipitadament de la web, però, que jo recordi, inclou a Gran Bretanya i França.

Tot això, per descomptat, serà una notícia per als ciutadans de Gran Bretanya i França, que, igual que la resta del món, estan sent mantinguts completament en la foscor respecte als plans dels bel·licistes.

El risc d’una guerra àmplia

El Líban té molt bones raons per a no anar a la guerra. La seva economia ja és fràgil. Amb prou feines s’ha recuperat de la guerra de 2006 amb Israel i un conflicte renovat a gran escala tindria un impacte devastador en la infraestructura del país i la seva gent.

No obstant això, l’amenaça immediata és l’esclat d’una guerra entre Israel i el Líban. En realitat, els dos Estats ja estan en guerra. L’intercanvi diari de foc a través d’aquesta frontera, entre les Forces de Defensa d’Israel (FDI) i Hezbollah, la milícia xiïta recolzada per l’Iran, ja ha causat centenars de morts, principalment al Líban.

Més de 60.000 israelians s’han vist obligats a abandonar les seves llars i els seus mitjans de vida en el nord i un nombre encara major de persones en el costat libanès. La pressió interna està augmentant perquè el govern israelià “tracti amb Hezbollah” empenyent les seves forces al nord del riu Litani del Líban, des d’on tindrien menys possibilitats d’enviar coets a Israel.

Hezbollah, per la seva banda, probablement respondria a un gran atac i invasió israeliana amb un massiu i sostingut bombardeig de míssils, drons i coets que potencialment podria aclaparar les defenses aèries de la cúpula de ferro d’Israel. Cap zona a Israel està fora del seu abast.

En aquest punt, l’Armada dels Estats Units, situada en alta mar, segurament s’uniria al costat d’Israel. I l’Iran es veuria inevitablement involucrat en el conflicte. Seria una força formidable amb la qual comptar. Té un arsenal considerable de míssils balístics, així com una xarxa de milícies a l’Iraq, el Iemen i Síria que podrien mobilitzar-se per intensificar els seus atacs contra Israel.

A baix amb els bel·licistes!

Hi ha una altra dimensió en aquesta ja complicada equació, una que rarament es comenta en els mitjans de comunicació occidentals. En les últimes setmanes, els funcionaris russos han mantingut converses amb l’Iran.

Rússia continua sent un dels pocs proveïdors internacionals d’armament avançat disposats a fer negocis amb l’Iran. I els russos han utilitzat drons de fabricació iraniana per transportar bombes en la seva guerra contra Ucraïna.

El secretari del consell de seguretat nacional de Rússia, Sergei Shoigu, ha visitat Teheran recentment. Sens dubte, aquesta visita es va planificar fa algun temps. Però sota les circumstàncies actuals, l’assassinat de Haniyeh era “impossible d’obviar”.

Inevitablement, aquestes converses amb el govern de l’Iran hauran abordat moltes més qüestions, especialment relacionades amb la cooperació militar entre Teheran i Moscou. La cooperació entre els dos Estats ha augmentat notablement en el període recent. Això té greus conseqüències per a qualsevol conflicte que es produeixi a la regió.

Per part seva, la Xina també ha anat acumulant tranquil·lament la seva influència a Orient Pròxim. L’any passat, els xinesos van mediar en un acord entre l’Iran i l’Aràbia Saudita que va veure com els països arribaven a una distensió, la qual cosa va destruir efectivament els plans de Washington per a provocar un acostament entre l’Aràbia Saudita i Israel.

Al juliol, la Xina, de nou per a l’extrem disgust de Washington, va acollir la signatura d’un acord entre Hamàs i Fatah, la força principal de l’Autoritat Palestina recolzada pels Estats Units a Cisjordània. La Xina també ha endurit la seva postura en relació amb Israel, criticant-lo obertament per la seva conducta de la guerra, en lloc de seguir el seu típic patró de demanar moderació per totes les parts.

Però el moment de la moderació està passant ràpidament. I en qualsevol conflicte futur, la Xina també tindrà un paper que exercir. Tots aquests elements es combinen ara per a produir un còctel extremadament explosiu. I una vegada comenci, és difícil predir com acabarà.

Milions de persones a Gran Bretanya, França, Alemanya, Itàlia i els Estats Units viuen en un estat d’ignorància alegre, mentre que els núvols foscos de la guerra s’estan reunint sobre Orient Mitjà. Els efectes d’un conflicte més ampli es deixaran sentir en molts països que estan lluny de l’escenari immediat d’acció.

Són les polítiques criminals de l’imperialisme –especialment l’imperialisme estatunidenc, la força més viciosa i contrarevolucionària del planeta– les que estan arrossegant a tot el món a un camí que només pot conduir a la destrucció, el sofriment i la mort massiva de milions de persones.

La denominada «premsa lliure» exerceix un paper criminal, mentint sistemàticament, manipulant els fets i amagant esdeveniments importants al públic. D’aquesta manera, la lluita contra la guerra i el militarisme es veu afectada per un espès núvol d’ignorància i desinformació.

Però el pitjor paper de tots el juga l’anomenada “esquerra”, que ha perdut qualsevol vestigi de consciència de classe o esperit de lluita i ha exercit un paper dèbil, constantment seguint als líders reformistes de dretes com Starmer, que fa temps que han venut la seva ànima al diable i han saltat al carro dels bel·licistes imperialistes.

Ja és hora de fer sonar l’alarma!

No més aventures estrangeres!

Lluitem contra els bel·licistes!

A baix amb l’OTAN i l’imperialisme americà!

No més armes ni ajuda a Netanyahu o Zelensky!

El veritable enemic és a casa!

Treballadors del món, uniu-vos!