Comença la invasió israeliana del Líban: lluitem contra l’imperialisme!

A primera hora de l’1 d’octubre, l’exèrcit israelià ha travessat la frontera del Líban i ha iniciat una invasió terrestre del país, després de dues setmanes de forts atacs aeris. Es tracta d’una guerra totalment reaccionària, recolzada i finançada per l’imperialisme nord-americà i occidental, que amenaça d’arrossegar tot l’Orient Mitjà a una guerra oberta, que podria durar anys i deixar un patiment esgarrifós.

[Source]

Com era previsible, els Estats Units han donat suport total a la invasió israeliana. Malgrat els seus anuncis  que volia un alto el foc, Israel sabia que Washington els faria costat. Un portaveu del Consell de Seguretat Nacional de la Casa Blanca va dir que la invasió estava “en línia amb el dret d’Israel a defensar els seus ciutadans i tornar els civils a casa seva de manera segura. Donem suport al dret d’Israel a defensar-se contra Hezbollah i tots els grups terroristes recolzats per l’Iran”.

Aquí veiem la pudent hipocresia i la doble moral de l’anomenat “ordre basat en regles”. Quan Rússia va envair Ucraïna fa dos anys i mig, hi va haver un cor de condemna, un crit d’indignació per la “inviolabilitat de les fronteres nacionals”, una “agressió a un país sobirà”, que anava en contra del “dret internacional”. 

Sembla que aquests nobles principis no s’apliquen a “la nostra banda”. En aquest cas, una violació inacceptable de la sobirania nacional es converteix en un “atac limitat” en línia amb “el dret d’autodefensa”. On és el dret d’autodefensa dels palestins, que han vist Gaza arrasada, desenes de milers de morts i centenars de milers de desplaçats i morts de fam? On és el dret d’autodefensa per al Líban, on ja s’han assassinat més persones per l’agressió israeliana de les que van morir a la invasió israeliana del 2006 i on ja s’han desplaçat un milió de persones?

No només estem veient una invasió del Líban. En les últimes 24 hores, Israel ha atacat objectius al Iemen i Síria, així com ha continuat la campanya genocida assassina contra els palestins tant a Gaza com a Cisjordània. 

Com passa sempre amb la guerra imperialista, els objectius declarats (la protecció de la població israeliana prop de la frontera nord) tenen poc o gens a veure amb els objectius reals de l’agressor sionista. 

A Netanyahu no li importa més els ciutadans del nord com el destí dels ostatges a Gaza. Si ho fes, no hauria sabotejat deliberadament l’acord que podria haver preparat el camí per a l’alliberament dels ostatges, i a més, podria haver sentat les condicions per posar fi als atacs de coets de Hezbol·là a la frontera.

És clar per a qualsevol que tingui ulls veure que l’objectiu principal del primer ministre israelià Netanyahu és la seva pròpia supervivència política. Després d’haver fracassat en assolir els objectius de guerra declarats en la invasió assassina de Gaza després d’un any de matança i destrucció (alliberar els ostatges, destruir Hamàs), la seva popularitat ha caigut sobtadament, a mesura que sectors cada cop més grans del públic israelià s’han oposat al seu lideratge. 

Necessitava recuperar terreny per qualsevol mitjà possible. La seva destitució del càrrec, sigui durant la guerra o per eleccions convocades al final d’aquesta, suposaria el seu processament i potser fins i tot una pena de presó. Ha calculat que una campanya contra el Líban faria el tomb. 

De fet, la classe dirigent israeliana s’ha estat preparant per a una guerra contra el Líban des de la seva humiliant retirada al final de la invasió del 2006. Evidentment, havia acumulat una gran quantitat d’intel·ligència i informació sobre Hezbollah, que li ha permès actuar de manera decisiva en les primeres etapes de l’atac. Mitjançant l’ús de mètodes terroristes, va aconseguir eliminar tota una capa del màxim lideratge de Hezbollah, descartant el fet que en el procés també va matar centenars de civils.

Els càlculs de Netanyahu també inclouen un altre factor. Mitjançant constants provocacions contra l’Iran, principalment l’assassinat del líder de Hamàs Haniyeh a Teheran, Israel espera atraure la República Islàmica a un conflicte obert amb Israel, en el qual els EUA es veurien obligats a intervenir per defensar l’estat sionista.

Una guerra regional causaria una destrucció impensable i la pèrdua de vides, però en la ment de Netanyahu, tot això és un preu que val la pena pagar per salvar la seva pròpia pell. 

Els contorns d’aquest conflicte ja es veuen. Els houthis iemenites van intensificar els seus atacs i han amenaçat d’atacar les plataformes de petroli i gas d’Israel al Mediterrani. A l’Iraq, la base nord-americana Victòria a l’aeroport de Bagdad va ser atacada amb quatre coets. Israel va dur a terme atacs aeris contra Síria. Els EUA han ordenat més tropes a la regió per “enfortir la seva postura defensiva”.

S’ha especulat molt sobre la naturalesa i la força de la resposta iraniana a les provocacions israelianes.

El règim iranià es troba en una posició difícil. Davant d’una oposició creixent a casa, tota la seva trajectòria en el darrer període ha estat la d’intentar arribar a un acord amb Occident, que necessita per aixecar les sancions i restablir un cert equilibri econòmic. 

Al mateix temps, ha establert estretes aliances amb una sèrie de grups armats de la regió (Palestina, Líban, Iemen, Iraq, Síria), estenent la seva influència i creant un escut protector contra el seu principal enemic regional, Israel. Ara està sota atac d’Israel. Si l’Iran no respon, el seu poder regional es veurà greument danyat. L’objectiu final d’Israel és destruir la capacitat nuclear i militar de l’Iran. Cap règim a l’Iran pot permetre que això passi sense una resposta si vol mantenir-se al poder.

Es planteja la pregunta de com és que el destí de l’Orient Mitjà s’ha enredat tant amb els càlculs personals d’un sol individu. De fet, per més que els capritxos personals de Netanyahu juguen un paper decisiu en aquests esdeveniments, són al seu torn un reflex de processos subjacents que s’han anat acumulant durant un període de temps.

Tenim el conflicte en les relacions mundials entre els Estats Units, d’una banda, i la Xina i Rússia de l’altra. La primera és la potència imperialista més important del món, però és un domini relatiu.

Derrotats a l’Iraq i a l’Afganistan, incapaços d’intervenir de manera decisiva en la guerra civil de Síria, i després d’haver decebut els seus aliats més fiables durant la revolució àrab, els EUA ja no tenen la mateixa influència que abans van tenir a l’Orient Mitjà i només en tenen un aliat estable, Israel.

Hem vist com aquesta relació es desenvolupa durant l’últim any. Washington no vol que Israel destrueixi completament Gaza, no per consideracions humanitàries, sinó perquè tem que les brutals accions d’Israel portin a la desestabilització revolucionària dels règims àrabs de Jordània, Egipte i altres, en els quals també confien els EUA. Washington no és partidari d’entrar directament en una guerra regional, no per preocupació per la vida de la gent a l’Orient Mitjà (després de tot, ja ha matat centenars de milers en els últims 20 anys), sinó perquè això seria costós per a si mateix (en termes de finançament i personal) en un moment en què ja està involucrat en una guerra perduda a Ucraïna i el distrauria de tractar amb el seu principal rival, la Xina. 

Però totes aquestes consideracions són superades pel fet que, al cap i a la fi, Israel és l’aliat més fiable dels Estats Units a la regió i no pot permetre que fracassi. Biden, de tant en tant, ha criticat lleugerament Netanyahu, i fins i tot ha amenaçat de retenir certs subministraments militars. Però, al cap i a la fi, ha recolzat totalment Israel. 

La relació real no és la que es presenten als mitjans de comunicació: la d’un president malalt que té les mans lligades i acaba donant suport a Israel de mala gana. El deu per cent del pressupost militar anual d’Israel és finançat pels EUA. A més d’això, en temps de guerra, els EUA estan disposats a treure milers de milions més, com el paquet de 8.000 milions de dòlars concedit a principis d’aquest any.

A més, si els EUA retiressin les llicències d’armes, l’exèrcit israelià es quedaria amb poques o cap arma, i sense munició. L’estat sionista no tindria tots els recursos necessaris per dur a terme les seves guerres d’agressió assassines reaccionàries si no fos pel finançament i els subministraments que rep puntualment dels EUA. 

Aquesta és la palanca que té Biden i que no està preparat per utilitzar. Al contrari, des del primer moment ha ofert un suport ferm a Israel. Netanyahu és plenament conscient d’aquest fet. Potser Biden va pensar que aquesta era la millor manera de posar-se en condicions d’influir o frenar Netanyahu. El cas és el contrari. Sabent que Biden tenia el deure de recolzar-lo, Bibi ha dut a terme les accions que més s’adaptaven als seus propis interessos, sense tenir en compte els interessos de Washington.

Mentrestant, Rússia ha tingut un paper decisiu en la guerra civil siriana, mantenint al poder el seu aliat Assad, alhora que equilibrava les diferents potències regionals implicades (Turquia, Aràbia Saudita, Qatar, etc.). La Xina també va intervenir per negociar un acord de pau entre l’Iran i l’Aràbia Saudita evitant completament els EUA, cosa que hauria estat impensable només fa 20 anys. 

Mentre avançaven aquests processos, Washington estava pressionant per a la finalització dels Acords d’Abraham, que conduïen a la “normalització” de les relacions entre Israel i els seus veïns àrabs. El procés havia anat molt lluny i l’última peça del trencaclosques, l’Aràbia Saudita, semblava que s’estava encaixant. Fa un any, a l’Assemblea General de l’ONU, Netanyahu va mostrar un mapa, el qual va descriure com “el nou Orient Mitjà” que representava el comerç d’Israel amb Jordània, l’Aràbia Saudita i els Estats del Golf, Egipte i el Sudan. El mapa havia esborrat completament els Territoris Ocupats.

El missatge era clar. “Normalització” significava donar a Israel mà lliure per acabar finalment l’annexió de Palestina. Aquesta va ser una de les principals raons de l’atac de Hamàs el 7 d’octubre de 2023. 

L’objectiu general de la classe dirigent israeliana és debilitar o inhabilitar el seu principal rival a la regió: l’Iran. Saben que per fer-ho necessiten el suport dels EUA. En això coincideixen els interessos generals de la classe dirigent i els interessos personals de Netanyahu. Els que s’han oposat al sabotatge de Netanyahu d’un acord d’ostatges a Gaza, ho han fet precisament perquè es volien concentrar en la guerra contra el Líban. 

La posició dels comunistes revolucionaris en aquest conflicte és clara. Estem amb els oprimits contra els opressors. Ens oposem a l’estat imperialista reaccionari d’Israel i recolzem als palestins oprimits, i ara els libanesos, que estan a l’extrem receptor d’una brutal agressió militar. Donem suport al seu dret a defensar-se.

Els comunistes revolucionaris declaren obertament que la pau a l’Orient Mitjà no s’aconseguirà mitjançant crides als governs ni mitjançant la mediació d’institucions internacionals (que només reflecteixen l’equilibri de forces entre les diferents potències imperialistes). La presència de forces de pau de la UNIFIL a la frontera no ha impedit la invasió israeliana del Líban. La pau imperialista seria simplement l’interludi que condueixi a una nova guerra reaccionària. 

Només l’enderrocament de la classe dirigent sionista reaccionària d’Israel i l’enderrocament de les classes dirigents reaccionàries de tots els altres règims de la regió (Jordània, Egipte, Turquia, Aràbia Saudita, etc.), poden conduir a una pau genuïna, que només es pot basar en la fi de l’opressió nacional del poble palestí. 

La nostra principal tasca a Occident és lluitar contra els nostres propis governs bel·licistes imperialistes, que estan coberts amb la sang de la gent de Gaza.

La lluita contra la guerra imperialista és la lluita contra el sistema capitalista podrit que la genera. Si vols la pau, lluita pel comunisme.