[Source]

Tanmateix, mentre el partit democràtic, el partit de la petita burgesia, amplia i enforteix la seva organització, el partit de la classe obrera perd la seva cohesió o forma organitzacions locals per a fins locals, i així es veu embolicat en el moviment democràtic i cau sota la influència de la petita burgesia. Aquest estat de coses ha d’acabar; la independència de la classe treballadora ha de ser restablerta.

* * *

Us hem dit, germans, que al 1848 el liberalisme alemany vindria aviat al Poder i faria servir aquest un cop més contra la classe treballadora. Heu vist com ha estat realitzat. Va ser la burgesia qui, després del victoriós moviment de març de 1848, va prendre les regnes del govern, i el primer ús que va fer del Poder va ser fer retrocedir als treballadors, els seus aliats en la lluita contra l’absolutisme, al seva anterior condició d’oprimits. Ells no podien aconseguir el seu propòsit sense l’assistència de la derrotada aristocràcia, a la qual transfereixen fins i tot el Poder governamental, mantenint, però, per si mateixos, la intervenció definitiva del Govern a través del pressupost. La part que els liberals van jugar el 1848, aquest paper de traïció, serà exercit en la propera revolució pel partit de la petita burgesia, la qual, entre els partits d’oposició al Govern, està ara ocupant la mateixa posició que els liberals tenien abans de la revolució de març. Aquest partit democràtic, el qual és més perillós per als treballadors del que ho va ser el partit liberal, està integrat pels següents elements:

1. Pels membres més progressius de l’alta burgesia. La seva missió és escombrar tots els residus de feudalisme i absolutisme;

2. Per la petita burgesia democràtic-constitucional. El seu principal objectiu és establir una federació democràtica dels Estats alemanys, i

3. Per la petita burgesia republicana. El seu ideal és transformar Alemanya en una espècie de República suïssa. Aquests republicans es diuen a si mateixos “rojos” i “socialdemòcrates”, perquè tenen el piadós desig de remoure la pressió del gran capital sobre el més petit i la que la gran burgesia exerceix respecte de la petita.

Tots els partits, després de la derrota que han sofert, es diuen republicans o rojos, exactament igual que a França la petita burgesia republicana es diu a si mateixa socialista. On, però, té l’oportunitat d’aconseguir els seus fins per mètodes constitucionals, usen la seva vella fraseologia i mostren pels actes que no han canviat en absolut.

El partit democràtic petitburgès és molt poderós a Alemanya. Abasta, no solament la gran majoria de la població de les ciutats (petits comerciants i artesans), sinó també els terratinents i jornalers, en tant els últims no han establert encara contacte amb el proletariat de la ciutat.

La classe treballadora revolucionària actua d’acord amb aquest partit mentre es tracta de lluitar i abolir la coalició aristocràtic-liberal; en totes les altres qüestions, la classe treballadora revolucionària necessita actuar independentment. La petita burgesia democràtica està molt lluny de desitjar la transformació de tota la societat; la seva finalitat tendeix únicament a produir els canvis en les condicions socials que puguin fer la seva vida en la societat actual més confortable i profitosa. Desitja, sobretot, una reducció de les despeses nacionals per mitjà d’una simplificació de la burocràcia i la imposició de les principals càrregues contributives sobre els senyors de la terra i els capitalistes. Demana igualment establiments de Bancs de l’Estat i lleis contra la usura; tot a les finalitats de lliurar de la pressió del gran capital als petits comerciants i obtenir de l’Estat crèdit barat. Demana també l’explotació de tota la terra per acabar amb totes les restes del dret senyorial. Per a aquest objecte necessita una Constitució democràtica que pugui donar-los la majoria al Parlament, a les Municipalitats i al Senat. Per tal d’apoderar-se del Poder i de contenir el desenvolupament del gran capital, el partit democràtic demana la reforma de les lleis de l’herència, i igualment que es transfereixin els serveis públics i tantes empreses industrials com es pugui a les autoritats de l’Estat i del Municipi. Pel que fa als treballadors, ells hauran de continuar sent assalariats, per als quals, però, el partit democràtic procurarà més alts salaris, millors condicions de treball i una existència més segura. Els demòcrates tenen l’esperança de realitzar aquest programa per mitjà de l’Estat i l’Administració municipal i a través d’institucions benèfiques.

En concret: aspiren a corrompre la classe treballadora amb la tranquil·litat, i així adormir el seu esperit revolucionari amb concessions i comoditats passatgeres.

La qüestió és, doncs, saber quina ha de ser l’actitud del proletariat, i particularment la de la Lliga:

Les peticions democràtiques no poden satisfer mai al partit del proletariat. Mentre la democràtica petita burgesia desitjaria que la revolució acabés tan aviat ha vist les seves aspiracions més o menys satisfetes, el nostre interès i el nostre deure és fer la revolució permanent, mantenir-la en marxa fins que totes les classes posseïdores i dominants siguin desproveïdes del seu poder, fins que la maquinària governamental sigui ocupada pel proletariat i l’organització de la classe treballadora de tots els països estigui tan avançada que tota rivalitat i competència entre ella mateixa hagi cessat, i fins que les més importants forces de producció estiguin en les mans del proletariat.

Per a nosaltres la qüestió no és reformar la propietat privada, sinó abolir-la; pal·liar els antagonismes de classe, sinó abolir les classes; millorar la societat existent, sinó establir-ne una nova.

En el moment present, quan la petita burgesia democràtica és a tot arreu oprimida, instrueix el proletariat, exhortant-lo a la unificació i conciliació; ells desitjarien poder unir les mans i formar un gran partit d’oposició, abastant dins dels seus límits tots els matisos de la democràcia. És a dir, ells tractaran de convertir el proletariat en una organització de partit en el qual predominin les frases generals social-demòcrates, raderre les quals els seus interessos particulars són amagats i en el qual les particulars demandes proletàries no haurien, en interès de la concòrdia i de la pau, passar a un primer plà.

Una unificació tal seria feta en exclusiu benefici de la petita burgesia democràtica i en perjudici del proletariat. La classe treballadora organitzada perdria la seva independència, que ha costat tant guanyar, i es convertiria de nou en un mer apèndix de l’oficial democràcia burgesa. Semblant unificació ha de ser decididament rebutjada. Una unificació tal seria feta en exclusiu benefici de la petita burgesia democràtica i en perjudici del proletariat.

En comptes de permetre que formin el cor de la burgesia democràtica, els treballadors, i particularment la Lliga, han de tractar d’establir al costat de la democràcia oficial una independent, legal i secreta organització del partit de la classe obrera, i fer de cada comunitat el centre i el nucli de Societats de la classe obrera en què l’actitud i l’interès del proletariat han de ser discutits independentment de les influències burgeses.

De com de poc es preocupen els demòcrates burgesos de realitzar una aliança en la qual els proletaris serien considerats com copartícips amb iguals drets i idèntica situació, és un exemple l’actitud dels demòcrates de Breslau, qui en el seu òrgan l’Oder-Zeitung estan atacant a aquells treballadors que es troben organitzats independentment, i als que motejan de socialistes, fent-los víctimes de severes persecucions.

El nervi de la qüestió és aquest: en cas d’un atac a un comú adversari no és necessària una unió especial; en lluita contra semblant enemic, l’interès de les dues parts, la demòcratica classe mitjana i el partit de la classe treballadora, coincideixen de moment i les dues portaran el combat mitjançant una temporal intel·ligència.

Així va ser en el passat i així ha de ser en el futur. És cosa fora de dubte que en els futurs sagnants conflictes, com en tots els anteriors, els treballadors, pel seu valor, resolució i esperit de sacrifici, formaran la força principal en la conquesta de la victòria. Com fins aquí ha passat, en la lluita que ve la petita burgesia mantindrà una actitud d’espera, de irresolució i inactivitat tant de temps com li sigui possible, a fi que, tan aviat com la victòria estigui assegurada, pugui considerar-la com a pròpia i dir als treballadors que es quedin tranquils, tornin a la feina i evitin els anomenats excessos, apartant així als obrers del fruit de la seva victòria. No està en la facultat dels treballadors evitar prèviament que la burgesia faci això; però sí que està dins del seu poder fer difícil la seva ascendent sobre el proletariat i dictar-li ordres que facin arrossegar al domini de la democràcia burgesa cap al proletariat i així, des del principi, crear el germen de la seva dissolució, facilitant aixi la tasca d’assolir el Poder per part del proletariat.

Els treballadors, sobretot durant el conflicte i immediatament després, han de tractar, tant com sigui possible, de contrarrestar totes les contemporitzacions i sedants burgesos, obligant als demòcrates a portar a la pràctica les seves terrorífiques frases actuals. Han d’actuar de tal manera que l’excitació revolucionària no desaparegui immediatament després de la victòria. Per contra, han d’intentar mantenir-la tant com sigui possible.

Durant la lluita i després d’ella, els treballadors necessiten utilitzar totes les oportunitats per presentar les seves pròpies demandes separades de les dels demòcrates burgesos. Han de demanar garanties per als treballadors tan aviat com els demòcrates agafin les regnes del poder. Si és necessari, aquestes garanties han de ser imperioses i generalment han de tendir a que es vegi que els nous dominadors es troben obligats a realitzar totes les concessions i promeses possibles; la qual cosa és el mitjà segur de comprometre’ls.

Els treballadors no s’han de moure pel general entusiasme cap al nou estat de coses, al qual segueixen usualment les lluites als carrers; han de guardar tot el seu ardor per una freda i desapassionada concepció de les noves condicions, i manifestaran obertament la seva desconfiança respecte del nou Govern. Fora del Govern oficial constituiran un Govern revolucionari dels treballadors en forma de consells executius locals o comunals, Clubs obrers o comitès de treballadors; de tal manera que el Govern democràtic burgès, no solament perdi tot suport entre els proletaris, sinó que des del principi es trobi sota la vigilància i l’amenaça d’autoritats després de les quals es troba la massa sencera de la classe treballadora.

Concretament: des del primer moment de la victòria nosaltres ja no hem de mostrar més la nostra desconfiança cap al reaccionari i vençut enemic, i sí respecte dels nostres aliats, contra el partit que està ja explotant la victòria comú només per als seus propis i ulteriors fins.

La ràpida organització, o almenys l’establiment d’un organisme provincial de Clubs obrers, és un dels més importants punts de les nostres indicacions per vigoritzar i desenvolupar el partit dels treballadors. El resultat immediat de la caiguda del Govern existent serà l’elecció d’una representació nacional.

El proletariat vigilarà en primer terme perquè cap obrer sigui privat del seu sufragi pels trucs de les autoritats locals o dels comissionats del Govern; en segon lloc, farà que contra els candidats burgesos democràtics es presentin a tot arreu candidats de la classe treballadora, els quals, en la mesura que això sigui possible, han de ser membres de la Lliga i pel triomf del qual tots han de treballar per tots els mitjans al seu abast. Fins i tot en els districtes on no hi ha possibilitat que el nostre candidat surti triomfant, els obrers han, però, de presentar noms a les finalitats de mantenir la seva independència, temperar les seves forces i presentar la seva actitud revolucionària i els punts de vista del partit davant el públic.

No s’han de desorientar i abandonar el seu treball per la consideració que dividint els vots demòcrates ajuden els partits reaccionaris. Tal argument s’addueix per enganyar el proletariat. L’avanç que el partit proletari pot fer amb la seva actitud independent és infinitament més important que el desavantatge que resulta d’haver-hi uns reaccionaris més en la representació nacional.

No han de ser enganyats per les democràtiques vulgaritats al voltant de la llibertat dels Ajuntaments, l’autodeterminació, etc., etc. En la primera fase del moviment i amb els demòcrates al Poder, estaran obligats a proposar mesures de major o menor naturalesa socialista.

Es preguntaran quines mesures contràries han de ser proposades pels treballadors. Naturalment, al començament no podran proposar les actuals mesures comunistes; però es pot compel·lir als demòcrates a atacar el vell ordre social per tants punts com sigui possible, pertorbar els seus procediments regulars, comprometre’ls a ells mateixos i concentrar en les mans de l’Estat, en la proporció que es pugui, les forces productives, els mitjans de transport, fàbriques, ferrocarrils, etc. Les determinacions dels demòcrates, els quals en cap cas són revolucionaris, sinó simplement reformistes, han de ser estimulades fins al punt que es converteixin en atacs directes a la propietat privada; així, per exemple, si la petita burgesia proposa la confiscació dels ferrocarrils i les fàbriques, els treballadors han de dir que, sent aquests ferrocarrils i aquestes fàbriques propietat dels reaccionaris, han de ser confiscats simplement per l’Estat i sense compensació. Si els demòcrates proposen impostos proporcionals, els treballadors han de demanar impostos progressius; si els demòcrates es declaren en favor d’un impost progressiu moderat, els treballadors han d’insistir en un impost que pas a pas, gradualment, signifiqui l’enfonsament del gran capital.

Les demandes dels treballadors dependran dels propòsits i mesures dels demòcrates. Però ells mateixos han de realitzar la major part de la feina; necessitaran ser conscients dels seus interessos de classe i adoptar la posició d’un partit independent. No han de ser apartats de la seva línia d’independència proletària per la hipocresia de la petita burgesia democràtica. El seu crit de guerra ha de ser: “La Revolució permanent”.

Londres, març de 1850